Zones verdes? Inspiració d’artistes.
EL JARDÍN
Lejos de tu jardín quema la tarde
EL JARDÍN
Lejos de tu jardín quema la tarde
inciensos de oro en purpurinas llamas,
tras el bosque de cobre y de ceniza.
En tu jardín hay dalias.
¡Malhaya tu jardín! … Hoy me parece
la obra de un peluquero,
con esa pobre palmerilla enana,
y ese cuadro de mirtos recortados…,
y el naranjito en su tonel… El agua
de la fuente de piedra
no cesa de reír sobre la concha blanca.
Antonio Machado
LA TEORIA
Els espais lliures (segons la llei d’urbanisme i la normativa municipal) són els parcs, els jardins i les zones verdes en sòl urbà o urbanitzable amb un ús fonamental de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural).
El sentit comú ens porta a no contemplar únicament els espais verds de parcs i jardins; hi ha altres sistemes com el d’equipaments o el costaner que són complementaris i les seves morfologies permeten que tinguin el mateix ús de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural). Així doncs, el municipi no ha de ser un estudi per separat dels diferents sistemes, sinó que la combinació de tots ells ens doni un equilibri resultant que ens permeti tenir les mateixes qualitats. Unes qualitats resultants que són necessàries: espais naturals amb vegetació perquè el municipi “respiri” i es depuri, espais per poder practicar l’esport bé sigui a l’aire lliure o sota cobert, espais recreatius i lúdics que igualment puguin ser a l’aire lliure o sota cobert. En resum, combinacions “modernes” que permetin entendre una zona esportiva com un espai verd i públic, obert al municipi, adequat per la pràctica de l’esport, capaç d’albergar concerts-fires-congressos i apte per ser un pulmó verd de la ciutat. Igualment entendre la costa-platja (magnífica com la de Torredembarra) amb les mateixes funcions esportives, lúdiques i naturals; i finalment, entendre un gran espai verd, desenvolupat i tractat (com els que no tenim), apte per la pràctica de l’esport, d’activitats i evidentment com espai natural.
Un gran dèficit de Torredembarra, els espais verds, que queda atenuat lleugerament per la presència de la costa-platja. La zona esportiva no és atenuant, està oberta socialment però tancada urbanament.
EL PRESENT DE TORREDEMBARRA
Actualment Torredembarra disposa de diferents espais de zones verdes. En general, estan situats aleatòriament (sense cap nexe comú), es poden considerar reductes (petits i tancats en ells mateixos) i la majoria no estan desenvolupats ni tractats. Es troben repartits puntualment als Munts, a Sant Jordi, a Babilònia, a Clarà, a les Ànfores i a Marítima Residencial; al Centre de la Vila i a Baix a Mar són gairebé inexistents. Els de dimensions més notables no estan en àrees de centralitat ni estan desenvolupats: el de la Sinieta (al sud de Clarà), el de la Sínia de Cabeces (al nord de Babilònia) i el del Clos de Baix-Dalt més la Sínia del Romà (a l’entrada de Torredembarra des d’Altafulla). Un cas singular és la zona dels Aiguamolls-Muntanyans que transcorre des del pont de Clarà fins al límit est de Torredembarra amb Creixell i catalogat com a PEIN (pla d’espais d’interès natural). És un cas particular perquè la seva naturalesa respon a un ordre molt superior de fauna i flora; a part d’això la zona està desenvolupada i tractada però urbanament tancada al municipi degut al seu límit radical, el traçat ferroviari.
LA TEORIA
Els espais lliures (segons la llei d’urbanisme i la normativa municipal) són els parcs, els jardins i les zones verdes en sòl urbà o urbanitzable amb un ús fonamental de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural).
El sentit comú ens porta a no contemplar únicament els espais verds de parcs i jardins; hi ha altres sistemes com el d’equipaments o el costaner que són complementaris i les seves morfologies permeten que tinguin el mateix ús de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural). Així doncs, el municipi no ha de ser un estudi per separat dels diferents sistemes, sinó que la combinació de tots ells ens doni un equilibri resultant que ens permeti tenir les mateixes qualitats. Unes qualitats resultants que són necessàries: espais naturals amb vegetació perquè el municipi “respiri” i es depuri, espais per poder practicar l’esport bé sigui a l’aire lliure o sota cobert, espais recreatius i lúdics que igualment puguin ser a l’aire lliure o sota cobert. En resum, combinacions “modernes” que permetin entendre una zona esportiva com un espai verd i públic, obert al municipi, adequat per la pràctica de l’esport, capaç d’albergar concerts-fires-congressos i apte per ser un pulmó verd de la ciutat. Igualment entendre la costa-platja (magnífica com la de Torredembarra) amb les mateixes funcions esportives, lúdiques i naturals; i finalment, entendre un gran espai verd, desenvolupat i tractat (com els que no tenim), apte per la pràctica de l’esport, d’activitats i evidentment com espai natural.
Un gran dèficit de Torredembarra, els espais verds, que queda atenuat lleugerament per la presència de la costa-platja. La zona esportiva no és atenuant, està oberta socialment però tancada urbanament.
EL PRESENT DE TORREDEMBARRA
Actualment Torredembarra disposa de diferents espais de zones verdes. En general, estan situats aleatòriament (sense cap nexe comú), es poden considerar reductes (petits i tancats en ells mateixos) i la majoria no estan desenvolupats ni tractats. Es troben repartits puntualment als Munts, a Sant Jordi, a Babilònia, a Clarà, a les Ànfores i a Marítima Residencial; al Centre de la Vila i a Baix a Mar són gairebé inexistents. Els de dimensions més notables no estan en àrees de centralitat ni estan desenvolupats: el de la Sinieta (al sud de Clarà), el de la Sínia de Cabeces (al nord de Babilònia) i el del Clos de Baix-Dalt més la Sínia del Romà (a l’entrada de Torredembarra des d’Altafulla). Un cas singular és la zona dels Aiguamolls-Muntanyans que transcorre des del pont de Clarà fins al límit est de Torredembarra amb Creixell i catalogat com a PEIN (pla d’espais d’interès natural). És un cas particular perquè la seva naturalesa respon a un ordre molt superior de fauna i flora; a part d’això la zona està desenvolupada i tractada però urbanament tancada al municipi degut al seu límit radical, el traçat ferroviari.
A moltes poblacions, la normativa municipal, defineix una zona anomenada ciutat jardí. A Torredembarra respon a la zona 6. Les característiques d’aquesta zona defineixen un tipus de teixit d’habitatges unifamiliars que depenent de les subzones poden ser aïllats, aparellats o en filera i amb unes densitats de: 1 habitatge cada 300 m²; 1 hab / 250m² i 1 hab / 200 m². La seva morfologia acaba conformant zones residencials de baixa densitat i traçats viaris amb gran capacitat per aparcament de vehicles. Majoritàriament els solars estan tancats i les zones verdes es limiten als jardins interiors de les parcel·les particulars.
CIUTAT JARDÍ EN ESSÈNCIA
Al 1898 Ebernezer Howard estableix la filosofia de la ciutat jardí sobre tres grans bases. 1- el sòl és propietat de tota la ciutat. 2- creixement limitat de la ciutat i de la població. 3- equilibri entre ciutat i camp. S’exemplifica en les ciutats de Letchworth (a prop de Londres) de R. Unwin i B. Parker al 1899 i la ciutat de Radburn (EUA) de C.Stein i H.Wright al 1928. En general és una filosofia que macla el camp i la ciutat generant uns jardins comunitaris (no privats) oberts i diferenciats del traçat viari i amb una sensibilitat i composició urbana més pintoresca donant preferència als carrers en corba i a la uniformitat de façanes per aconseguir vistes assimètriques i canviants. Els esquemes globals contemplen una densitat de 30 habitatges per hectàrea amb els parcs públics i els equipaments i, a l’extrem oposat, amb els terrenys de conreu, les fàbriques i les infraestructures ferroviàries i viàries.
TRADICIONS I MODELS DE PARCS I JARDINSTradició francesa. El jardí francès està projectat seguint els criteris de composició clàssics: geometria extrema, ordenació, racionalització, eixos de simetria… És la vegetació la que marca el recorregut i combina llacs d’aigua, fonts i escultures. Un dels exemples més emblemàtics són els jardins del Palau de Versalles.
Tradició anglesa. El jardí anglès representa paratges naturals, pintorescs i romàntics. La vegetació adopta formes molt més irregulars i espontànies. Apareixen diferents evocacions romàntiques: estancs amb ponts, estàtues, pavellons, templets…
UN CAS PARTICULAR
El Central Park de Nova York és una variació del jardí anglès i continua amb la idea de maclar camp i ciutat (un retall de camp introduït literalment al mig de la ciutat) amb unes dimensions de 800 metres per 4000 metres amb un total de 320 hectàrees orientat nord-sud entre la 5a i la 8a avinguda. Projectat per Olmsted i Vaux guanyadors del cocncurs al 1858. Està especialitzat en els recorreguts: el trànsit de vehicles que el travessa perpendicularment (est-oest) va soterrat; els carruatges transcorren per recorreguts perimetrals a part de les pistes d’equitació i independents dels recorreguts peatonals.
Quin és el jardí on s’inspiren els artistes de Torredembarra?
PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al Novembre de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario