“Mai trenquis el silenci si no és per millorar-lo” Ludwig Van Beethoven.
El silenci és necessari per poder reconèixer les petites i grans melodies naturals; és gairebé un punt de partida, un origen que hem abandonat fa temps, l’hem transgredit, no l’hem tingut mai en compte i ara el valorem com un tresor: des de que habitem gairebé totes les nostres accions/activitats comporten “soroll” i ara, com a molt, donant resposta a la contaminació acústica ens conformem limitant el soroll que emetem. El silenci absolut és la virginitat plena que inevitablement violem cada dia.
“Escolta, seràs savi. El començament de la saviesa és el silenci” Pitágoras
L’arquitectura pot ser el soroll més estrident: la mala gestió del territori, el consum excessiu de sòl urbà i la insostenibilitat d’una balança que cada vegada atorga més protagonisme a l’edificació vers el medi. Ara el soroll ja és continu.
L’arquitectura pot ser silenci; no un silenci absolut, ja que hi ha un soroll de fons continu, però sí un parèntesi, un petit desert enmig d’un gran oasi o una persona callada inmersa en una gran discusió… un silenci relatiu, el silenci que desprèn un edifici enmig d’una caòtica ciutat. Quina ciutat no és caòtica?
L’arquitecte Ramon Sanàbria defineix un dels seus edificis, projectat junt amb Ramon Artigues i Lluís Comeron, el Centre Cultural de Leioa (Biscaia), com un silenci enmig d’un emplaçament massa compromès per l’arquitectura annexa. Un altre “gran” silenci de reconeixement mundial és el pavelló alemany per la Expo Universal de 1929 de Mies Van der Rohe a Barcelona.
Un edifici o una obra, és un silenci per la sobrietat de les seves façanes, la neutralitat de les seves tonalitats, la integració paisatgística o per una volumetria continguda. No és sinònim d’arquitectura modesta ni tampoc rigurosa, és una arquitectura que ens seduirà a continuar observant-la perquè a primera vista no veurem res. El silenci en un edifici és una voluntat i com a tal, si es vol, s’ha d’exercitar per aconseguir un bon resultat. Hi ha una gran diferència entre un edifici silenciós i un edifici inexpresiu.“El silenci fa que fins els necis semblin savis” El juego del ángel de Carlos Ruiz Zafón.
La importància del silenci recau en ell pròpiament i també en la possibilitat de reconèixer una melodia per lleugera que sigui; L’arquitectura quotidiana s’assenta damunt del territori de Torredembarra generant un conjunt edificatori molt estàndard, bastant homogeni i sense grans peculiaritats. A Torredembarra no tenim melodies i el soroll de fons és bastant alt. La poca presència d’edificis emblemàtics està eclipsada per una arquitectura massa genèrica.
Un exemple molt visual és el “skyline” que dibuixa la silueta d’una ciutat amb el cel. Pot semblar ridícul parlar del skyline de Torredembarra quan tothom tenim al cap el skyline de Nova York al capvespre, a contrallum quan el contrast ciutat-cel és més acusat.
El skyline de Torredembarra s’aconsegueix mirant des de mar endins (com la foto de l’Eloi Hurtado que hi ha al Patronat de Turisme o al Jordi Borràs, sinó fos per l’exagerada fuga): en primer terme trobem tota la façana marítima des del port fins al club marítim conformada majoritàriament d’apartaments d’entre 10 i 21 metres d’alçada! En segon terme, les poques siluetes que despunten corresponen a un parell de blocs de pisos del centre, dels anys 60-70, amb alçades al voltant dels 30 metres i amb una mica de sort associem una torre punxeguda al campanar de l’església de Sant Pere.
En definitiva, una imatge molt uniforme d’entre 10 i 20 metres d’edificació continuada, amb un parell de traces verticals que a més no són icones de la ciutat sinó errades urbanístiques.
Barcelona sí que pensa en el seu skyline i incorpora referents visuals en la seva ciutat: l’estàtua de Colon, les torres Mapfre - Hotel Arts, la Sagrada Família, la torre Agbar, la torre de comunicacions de Collserola, el Sagrat Cor del Tibidabo... S’ha arribat a comparar amb la disposició dels 11 personatges del quadre de “Las Meninas” de Velázquez; la relació entre les figures i l’espai que les alberga.
Rafael Moneo a Donostia (San Sebastián) va projectar l’auditori i palau de congressos Kursaal (conegut com els cubs de Moneo) a primera línia de mar; un referent visual i cultural arreu. Polèmic per la gent que no l’entén però en definitiva s’alça uns 20 metres.
Torredembarra es pensa, es projecta i creix en planta; alguna vegada hem pensat o hem projectat en alçat? Torredembarra pot tenir alguns edificis-construccions que assumeixin un paper protagonista, que donin la benvinguda al poble i siguin un referent visual? Torredembarra pot tenir melodies a part de soroll?
PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" a l'octubre de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario