Aquí no hay playa
Podéis tener Retiro, Casa Campo y Ateneo,
podéis tener mil cines, mil teatros, mil museos,
podéis tener Corrala, organillos y chulapas,
pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,
aquí no hay playa.
¡Vaya, vaya!
No hay playa.
¡Vaya, vaya!
Podéis decir a gritos que es la capital de Europa,
podéis ganar la Liga, podéis ganar la Copa,
afirmaréis seguros que es la capital de España…
pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,
aquí no hay playa.
¡Vaya, vaya!
No hay playa.
¡Vaya, vaya!
…/…
The Refrescos
Podem considerar objectivament que la platja-costa de Torredembarra és el tresor més gran que guarda el nostre municipi. És un espai natural privilegiat que atorga la major part del significat a Torredembarra on cap altre dels paratges naturals del municipi cobra tanta importància. A part de l’evidència del mar amb tot el sistema d’hàbitat aquàtic, la platja, també és rellevant per la presència dels aiguamolls i el sistema nòmada d’ocells migradors; a més de ser el motor turístic de la vila (indirectament també econòmic, almenys en temporada alta) i en ella recau gran part de l’oci i de l’esport de la població estiuenca.
Els marges
Si reconeixem la platja com el tresor més gran de Torredembarra seria lògic que la trama urbana anés en conseqüència i ressaltés la presència de la costa. La trobada entre la ciutat i l’aigua és el detonant per emfatitzar la trama urbana.
Si prenem com a referència el tram més plàcid del marge entre ciutat–aigua de Torredembarra, el que va des del Port Esportiu fins al Club Marítim, només identifiquem un detonant urbanístic que emfatitzi la presència de la costa: la plaça de l’església de Baix a Mar. Considerem el tram més plàcid segons la topografia ja que és on l’urbanisme disposa de més recursos per fer-se present i el resultat és que la plaça de l’església de Baix a Mar és l’unic espai públic que s’hi entrega de manera singular amb la presència d’un equipament (en aquest cas religiós). Aquest gest urbanístic no té continuïtat cap al centre de Torredembarra i mor a Baix a Mar. La resta d’aquest marge entre ciutat i aigua només s’aprofita urbanísticament quan el passeig marítim augmenta la secció transversal i es creen espais interessants com la pista de Can Bofill, els llocs de “souvenirs” que s’instal·len al costat del port... espais que han sorgit com a petites places socials però que tampoc tenen continuïtat cap a la Torredembarra centre. Són espais urbans que a més de l’interès urbanístic i social que permet, per exemple, fer la presentació d’un llibre (o qualsevol altra activitat) a la plaça de l’església, a l’aire lliure, també, a més, estan dotats d’una qualitat (ambiental i sensorial) ideals per ser els arguments de l’inici del teixit urbà de Torredembarra.
Ciutats que aprecien el seu marge ciutat-aigua.
Londres. Una ciutat dividida pel pas del riu Tàmesi que crea un constant diàleg entre els dos fronts del riu amb constants ponts de gran entitat i prestigi que creuen d’un costat a l’altre (Westminster bridge, Waterloo bridge, Milenium bridge, Tower bridge). Grans edificis religiosos i polítics, museus i parcs s’entreguen al riu de manera frontal o tangencial buscant la relació més idònia amb els meandres del Tàmesi al seu pas per Londres. És el cas dels jardins Victoria, el palau de Westminster, el museu Tate Modern, l’Ajuntament, la Torre White… La ciutat està dividida pel pas del riu però els recursos urbans adoptats li atorguen cohesió i ressalten la presència del riu; millora la qualitat urbana i millora la qualitat sensorial creant uns espais molt suggeridors. Es “mira” el Tàmesi de maneres diferents, fugues llargues, visuals curtes, punts de vista elevats, recorreguts frontals, tangencials…
…/…
The Refrescos
Podem considerar objectivament que la platja-costa de Torredembarra és el tresor més gran que guarda el nostre municipi. És un espai natural privilegiat que atorga la major part del significat a Torredembarra on cap altre dels paratges naturals del municipi cobra tanta importància. A part de l’evidència del mar amb tot el sistema d’hàbitat aquàtic, la platja, també és rellevant per la presència dels aiguamolls i el sistema nòmada d’ocells migradors; a més de ser el motor turístic de la vila (indirectament també econòmic, almenys en temporada alta) i en ella recau gran part de l’oci i de l’esport de la població estiuenca.
Els marges
Si reconeixem la platja com el tresor més gran de Torredembarra seria lògic que la trama urbana anés en conseqüència i ressaltés la presència de la costa. La trobada entre la ciutat i l’aigua és el detonant per emfatitzar la trama urbana.
Si prenem com a referència el tram més plàcid del marge entre ciutat–aigua de Torredembarra, el que va des del Port Esportiu fins al Club Marítim, només identifiquem un detonant urbanístic que emfatitzi la presència de la costa: la plaça de l’església de Baix a Mar. Considerem el tram més plàcid segons la topografia ja que és on l’urbanisme disposa de més recursos per fer-se present i el resultat és que la plaça de l’església de Baix a Mar és l’unic espai públic que s’hi entrega de manera singular amb la presència d’un equipament (en aquest cas religiós). Aquest gest urbanístic no té continuïtat cap al centre de Torredembarra i mor a Baix a Mar. La resta d’aquest marge entre ciutat i aigua només s’aprofita urbanísticament quan el passeig marítim augmenta la secció transversal i es creen espais interessants com la pista de Can Bofill, els llocs de “souvenirs” que s’instal·len al costat del port... espais que han sorgit com a petites places socials però que tampoc tenen continuïtat cap a la Torredembarra centre. Són espais urbans que a més de l’interès urbanístic i social que permet, per exemple, fer la presentació d’un llibre (o qualsevol altra activitat) a la plaça de l’església, a l’aire lliure, també, a més, estan dotats d’una qualitat (ambiental i sensorial) ideals per ser els arguments de l’inici del teixit urbà de Torredembarra.
Ciutats que aprecien el seu marge ciutat-aigua.
Londres. Una ciutat dividida pel pas del riu Tàmesi que crea un constant diàleg entre els dos fronts del riu amb constants ponts de gran entitat i prestigi que creuen d’un costat a l’altre (Westminster bridge, Waterloo bridge, Milenium bridge, Tower bridge). Grans edificis religiosos i polítics, museus i parcs s’entreguen al riu de manera frontal o tangencial buscant la relació més idònia amb els meandres del Tàmesi al seu pas per Londres. És el cas dels jardins Victoria, el palau de Westminster, el museu Tate Modern, l’Ajuntament, la Torre White… La ciutat està dividida pel pas del riu però els recursos urbans adoptats li atorguen cohesió i ressalten la presència del riu; millora la qualitat urbana i millora la qualitat sensorial creant uns espais molt suggeridors. Es “mira” el Tàmesi de maneres diferents, fugues llargues, visuals curtes, punts de vista elevats, recorreguts frontals, tangencials…
París. Una ciutat dividida pel pas del riu Sena que també aprecia els seus fronts. El cas de París és més exagerat, contundent i potser fins i tot radical que Londres. Les seves intervencions urbanes han estat de major escala i més contemporànies. Dos exemples: la intervenció de Haussmann a la segona meitat del segle XIX i la Torre Eiffel a finals del segle XIX. En el primer cas un enorme eix creua París des del museu del Louvre fins a la Défense on els jardins de les Tuileries i la plaça Concorde s’entreguen al Sena tangencialment. En el segon cas, l’eix dels jardíns dels Champs de Mars que va des de l’escola militar fins al palau de Chaillot creuant el riu de manera perpendicular deixant la Torre Eiffel frontalment. París també “mira” el Sena de maneres diferents.
Ciutats que no aprecien el seu marge ciutat-aigua.
Roma. El territori també està dividit pel riu Tíber però la trama urbana no l’identifica com un traçat natural a incorporar a la fisonomia de la ciutat. El teixit urbà és rocambolesc i caòtic, gairebé sense jerarquia viària i ni els vestigis urbans romans s’han incorporat a la ciutat. La majoria dels edificis més representatius i la presència contínua d’art en la ciutat (sobretot d’escultura) s’allunyen del riu com si hi hagués un marge de prestigi i l’altre marge fos la porta del darrera. (Realment és així i hi ha un barri, Trastevere que significa darrera el Tíber [Tevere]).
Actualment les grans ciutats reconeixen el gran valor d’un element natural tan important com un riu o com el mar i centren tots els seus recursos socials, culturals i sobretot econòmics a donar la importància que mereixen. Bilbao desplaça la indústria annexa a la ria per revitalitzar la zona amb museus de ressò internacional (el Guggenheim de Frank Gehry), universitats, parcs… Barcelona organitza el fòrum de les cultures al 2004 per revitalitzar una de les àrees més pobres de la ciutat i convertir-la en una de les més luxoses, Diagonal Mar. València és particular, tenia riu i té mar; la desviació del Túria ha permès crear un “riu” d’equipaments de prestigi internacional (Ciutat de les Arts i de les Ciències de Santiago Calatrava) creuant el municipi per l’antiga llera del riu. La zona de la costa no té un tractament unitari i encara resten nuclis descuidats com la Malvarrosa.
Torredembarra té platja, té costa; Madrid no en té. La platja és present, es veu i és impossible no “mirar-la” però l’urbanisme ens hauria de permetre no “mirar-la” sempre de la mateixa manera.
PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al Desembre de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario