Platja, costa, passeig marítim

Aquí no hay playa
Podéis tener Retiro, Casa Campo y Ateneo,

podéis tener mil cines, mil teatros, mil museos,

podéis tener Corrala, organillos y chulapas,

pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,

aquí no hay playa.

¡Vaya, vaya!

No hay playa.

¡Vaya, vaya!

Podéis decir a gritos que es la capital de Europa,

podéis ganar la Liga, podéis ganar la Copa,

afirmaréis seguros que es la capital de España…

pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,

aquí no hay playa.

¡Vaya, vaya!

No hay playa.

¡Vaya, vaya!
…/…
The Refrescos

Podem considerar objectivament que la platja-costa de Torredembarra és el tresor més gran que guarda el nostre municipi. És un espai natural privilegiat que atorga la major part del significat a Torredembarra on cap altre dels paratges naturals del municipi cobra tanta importància. A part de l’evidència del mar amb tot el sistema d’hàbitat aquàtic, la platja, també és rellevant per la presència dels aiguamolls i el sistema nòmada d’ocells migradors; a més de ser el motor turístic de la vila (indirectament també econòmic, almenys en temporada alta) i en ella recau gran part de l’oci i de l’esport de la població estiuenca.

Els marges
Si reconeixem la platja com el tresor més gran de Torredembarra seria lògic que la trama urbana anés en conseqüència i ressaltés la presència de la costa. La trobada entre la ciutat i l’aigua és el detonant per emfatitzar la trama urbana.
Si prenem com a referència el tram més plàcid del marge entre ciutat–aigua de Torredembarra, el que va des del Port Esportiu fins al Club Marítim, només identifiquem un detonant urbanístic que emfatitzi la presència de la costa: la plaça de l’església de Baix a Mar. Considerem el tram més plàcid segons la topografia ja que és on l’urbanisme disposa de més recursos per fer-se present i el resultat és que la plaça de l’església de Baix a Mar és l’unic espai públic que s’hi entrega de manera singular amb la presència d’un equipament (en aquest cas religiós). Aquest gest urbanístic no té continuïtat cap al centre de Torredembarra i mor a Baix a Mar. La resta d’aquest marge entre ciutat i aigua només s’aprofita urbanísticament quan el passeig marítim augmenta la secció transversal i es creen espais interessants com la pista de Can Bofill, els llocs de “souvenirs” que s’instal·len al costat del port... espais que han sorgit com a petites places socials però que tampoc tenen continuïtat cap a la Torredembarra centre. Són espais urbans que a més de l’interès urbanístic i social que permet, per exemple, fer la presentació d’un llibre (o qualsevol altra activitat) a la plaça de l’església, a l’aire lliure, també, a més, estan dotats d’una qualitat (ambiental i sensorial) ideals per ser els arguments de l’inici del teixit urbà de Torredembarra.

Ciutats que aprecien el seu marge ciutat-aigua.
Londres. Una ciutat dividida pel pas del riu Tàmesi que crea un constant diàleg entre els dos fronts del riu amb constants ponts de gran entitat i prestigi que creuen d’un costat a l’altre (Westminster bridge, Waterloo bridge, Milenium bridge, Tower bridge). Grans edificis religiosos i polítics, museus i parcs s’entreguen al riu de manera frontal o tangencial buscant la relació més idònia amb els meandres del Tàmesi al seu pas per Londres. És el cas dels jardins Victoria, el palau de Westminster, el museu Tate Modern, l’Ajuntament, la Torre White… La ciutat està dividida pel pas del riu però els recursos urbans adoptats li atorguen cohesió i ressalten la presència del riu; millora la qualitat urbana i millora la qualitat sensorial creant uns espais molt suggeridors. Es “mira” el Tàmesi de maneres diferents, fugues llargues, visuals curtes, punts de vista elevats, recorreguts frontals, tangencials…

París. Una ciutat dividida pel pas del riu Sena que també aprecia els seus fronts. El cas de París és més exagerat, contundent i potser fins i tot radical que Londres. Les seves intervencions urbanes han estat de major escala i més contemporànies. Dos exemples: la intervenció de Haussmann a la segona meitat del segle XIX i la Torre Eiffel a finals del segle XIX. En el primer cas un enorme eix creua París des del museu del Louvre fins a la Défense on els jardins de les Tuileries i la plaça Concorde s’entreguen al Sena tangencialment. En el segon cas, l’eix dels jardíns dels Champs de Mars que va des de l’escola militar fins al palau de Chaillot creuant el riu de manera perpendicular deixant la Torre Eiffel frontalment. París també “mira” el Sena de maneres diferents.

Ciutats que no aprecien el seu marge ciutat-aigua.
Roma. El territori també està dividit pel riu Tíber però la trama urbana no l’identifica com un traçat natural a incorporar a la fisonomia de la ciutat. El teixit urbà és rocambolesc i caòtic, gairebé sense jerarquia viària i ni els vestigis urbans romans s’han incorporat a la ciutat. La majoria dels edificis més representatius i la presència contínua d’art en la ciutat (sobretot d’escultura) s’allunyen del riu com si hi hagués un marge de prestigi i l’altre marge fos la porta del darrera. (Realment és així i hi ha un barri, Trastevere que significa darrera el Tíber [Tevere]).

Actualment les grans ciutats reconeixen el gran valor d’un element natural tan important com un riu o com el mar i centren tots els seus recursos socials, culturals i sobretot econòmics a donar la importància que mereixen. Bilbao desplaça la indústria annexa a la ria per revitalitzar la zona amb museus de ressò internacional (el Guggenheim de Frank Gehry), universitats, parcs… Barcelona organitza el fòrum de les cultures al 2004 per revitalitzar una de les àrees més pobres de la ciutat i convertir-la en una de les més luxoses, Diagonal Mar. València és particular, tenia riu i té mar; la desviació del Túria ha permès crear un “riu” d’equipaments de prestigi internacional (Ciutat de les Arts i de les Ciències de Santiago Calatrava) creuant el municipi per l’antiga llera del riu. La zona de la costa no té un tractament unitari i encara resten nuclis descuidats com la Malvarrosa.

Torredembarra té platja, té costa; Madrid no en té. La platja és present, es veu i és impossible no “mirar-la” però l’urbanisme ens hauria de permetre no “mirar-la” sempre de la mateixa manera.

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al Desembre de 2008

AVINGUDA MONTSERRAT. MICROCLIMA JAUME DRUDIS

QUE TINGUEM SORT
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

…/… Lluís Llach

LA DESCRIPCIÓ FÍSICA.
L’avinguda Montserrat és una via de Torredembarra concebuda al voltant de l’any 1975 en una zona d’oliveres i garrofers i que actualment enllaça el Pont 11 de Setembre amb la platja. La seva fisonomia mostra dues corbes i alberga una plaça. Disposa de diferents tipus de comerç/oci que la fan mitjanament atractiva: farmàcia, bodega, menjadors-restauració, bars, despatxos professionals i empresarials, forn, supermercat de temporada, immobiliàries, minigolf… En la major part del seu recorregut disposa d’aparcament en cordó en la mateixa via en cadascun dels sentits de circulació. Si la dividim en dos trams: el primer transcorre des del Pont 11 de Setembre fins a la Plaça de l’Oli i el segon de la Plaça de l’Oli fins a la platja. El primer tram té una secció transversal molt peculiar ja que no és simètrica: un front de carrer està configurat per blocs d’habitatges d’unes tres plantes amb comerços/despatxos a les plantes baixes mentre que l’altre front està format per habitatges unifamiliars aïllats. En aquest primer tram les voreres tampoc són simètriques: les voreres del front extern de la corba (habitatges unifamiliars) estan més saturades d’obstacles (papereres, senyals de trànsit, fanals…) En el segon tram les dues façanes del carrer són generalment simètriques: blocs d’habitatges d’unes 5 plantes d’alçada amb possibilitat de comerç a la planta baixa i amb voreres similars.

Definició d’avinguda (El Gran Diccionari de la Llengua Catalana): via ampla, ordinàriament vorejada d'arbres, que porta a un palau, a una plaça, a un indret important.

LA DESCRIPCIÓ SIMBIÒTICA.
L’avinguda Montserrat és una via ample que l’única distinció física entre qualsevol altre carrer és la d’albergar aparcament als dos sentits de circulació. És una via altament transitada i recorreguda per vehicles: és un dels tres passos de vehicles entre Torredembarra interior i la platja, a més de tenir l’exclusivitat dels vehicles provinents d’Altafulla, Tarragona i autopista que es dirigeixen a la platja. També (la Plaça de l’Oli) és un bon punt estratègic per disposar controls policials degut al seu enllaç amb el port. No ofereix cap tipus de vegetació exepte les pertanyents als jardins privats, les voreres del primer tram són difícilment practicables i l’arquitectura que s’hi entrega no respon a la fisonomia del carrer, a la peculiaritat de l’urbanisme. Aquests fets allunyen al resident de passejar per aquesta avinguda, reconeixent que s’utilitza al no tenir altres possibilitats. Són arguments que devaluen l’urbanisme del nostre municipi i en conseqüència devaluen el municipi.

AVINGUDA-CORBA-PLAÇA
Les grans avingudes per excel·lència: els “boulevards” parisencs. Espai, vegetació, arquitectura, ombres, punts històrics i culturals, escultura. Segurament la més important d’Europa formada per: museu Louvre, jardins Tuileries, plaça de la Concorde, avinguda dels Champs Elysées, l’arc de triomf Charles de Gaulle, avinguda de la Grande Armée, avinguda Charles de Gaulle i la Défense. Va ser una renovació urbana a París duta a terme per Haussmann (segona meitat del s. XIX).
Una de les corbes més prestigioses és Regent Street en la zona de Piccadilly Circus (Londres) atribuit el seu projecte a l’arquitecte John Nash (primera meitat del s. XIX).
Una plaça amb forma i significat, la plaça octogonal de “Quattro Canti” (piazza Vigliena) a Palerm (Sicília) identificant les dues vies que la creuen (via Maqueda i Corso V. Emanuele) i les 4 façanes que es generen.

Sense cap mena de dubte el que li atorga més protagonisme a l’avinguda és el sector terciari (comerç-serveis…). Són diversos els establiments que ofereixen un tipus d’oferta que sobrepassa el límit veïnal i fins i tot municipal. Aquests establiments creen un pol magnètic atreient, degut a la seva especialització, a clients d’arreu, clients que a través del comerç coneixen una mica de Torredembarra i per què no, futurs clients-residents de Torredembarra? Entre algun dels establiments: el més que reconegut restaurant Jaume Drudis.

Una notícia d’internet: “Candeleda es un pueblo de la provincia de Ávila, al sur de la Sierra de Gredos y en pleno Valle del tiétar. Su emplazamiento, al abrigo de los cierzos y en la depresión más profunda de Castilla, 252 metros sobre el nivel del mar, propicia un microclima que facilita el mantenimiento de una exuberante flora, donde se dan cultivos como el kiwi y el naranjo entre otras especies.”

MICROCLIMA JAUME DRUDIS.
Un restaurant de carta i cuina selecta, aliments de la millor qualitat i un servei i tracte encara molt superiors. Urbanament aprofita la planta baixa d’un edifici d’habitatges per disposar-hi un menjador envoltat d’un tranquil espai comunitari inundat de plantes i exposat al carrer alhora que crea un coixí entre el soroll del carrer i la tranquil·litat del menjador.

Entre els seus clients hi ha grans empresaris que, entre altres coses, poden aparcar el seu vehicle de més de 100.000 € gairebé a la porta o menjar caviar de beluga. També clients habituals, estrangers i locals, de gustos refinats o clients esporàdics amb ganes de degustar un capritx; tots ells reconeixent l’exquisida cuina acompanyada de la qualitat d’un tracte excepcional. El camí d’un restaurant, l’essència de les persones.

Físicament invisible,
eternament en la memòria.
Sentirem que véns amb nosaltres,
en un camí ben llarg.

QUE TINGUEM SORT
…/…
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.
…/… Lluís Llach

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al setembre de 2008

Racons. Tornar a començar.

Una història:
“En el circo, durante la función, el elefante, la enorme bestia, hacía gala de un peso, un tamaño y una fuerza descomunales... Pero después de su actuación, el elefante permanecía atado a una pequeña estaca clavada en el suelo. La estaca era sólo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en el suelo. ¿Por qué un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su fuerza no podía liberarse con facilidad de la estaca y huir? ¿Qué lo sujeta entonces?

El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño. Cuando era pequeño empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. A pesar de sus esfuerzos no lo consiguió; aquella estaca era demasiado dura para él. Al día siguiente lo volvía a intentar y al otro y al otro... Un día terrible para su historia, aceptó su impotencia y se resignó a su destino” El elefante enorme y poderoso del circo no escapa porque cree que no puede. Jamás ha vuelto a cuestionar ese recuerdo ni a poner a prueba su fuerza.”

Jorge Bucay, “Déjame que te cuente”.

Actualment.
El terme municipal de Torredembarra, d’uns 8’6 km2, està urbanitzat en un 65% aproximadament. Torredembarra ja és adulta, Torredembarra ja està formada.
El conjunt de tota la trama de carrers, d’infraestructures, d’edificació (residència, indústria, equipaments...) i d’espais lliures (parcs, places, jardins...) defineix l’espai urbanitzat del municipi i aquest representa el 65% de tot el terme municipal; la major part del terme ja està urbanitzat. Sempre és lícit i natural fer valoracions i ara també podem preguntar-nos: ens agrada Torredembarra?

La resposta és compromesa; tota una vida vivint a Torredembarra... m’estimo Torredembarra, però me l’estimo amb amor de fill, amb totes les virtuts i tots els defectes que un fill pot percebre dels seus pares. L’avantatge o desavantatge de mirar Torredembarra amb ulls tècnics és poder analitzar un territori i una trama urbana, les virtuts i els defectes, creient que pot millorar, que pot canviar i que ho ha de fer! No millorar, no aprofitar tota la qualitat que ens ofereix el territori i que ens podria oferir és una irresponsabilitat.

Torredembarra ha crescut en quantitat; també ho ha fet en qualitat?

El creixement.
A partir d’ara Torredembarra pot seguir creixent exhaurint el 35% que li queda de sòl no urbanitzable i, puntualment, reformant les zones urbanes ja consolidades. Però seran subtileses que respondran a “com ha de créixer Torredembarra” les que ajudaran a marcar la tessitura del municipi. Valorar si hem de tenir un municipi urbanitzat al 100% i quin caràcter li volem atorgar. En general viure en un poble s’associa a “qualitat de vida”; encara és així? De quines qualitats podem presumir respecte els residents de grans capitals?

Racons del present.
Que maca és la paraula “racó” que se sensibilitza amb espais ocults, amagats, apartats... amb paratges que poden ser grans protagonistes del municipi per la seva bellesa, per la seva naturalesa, o per la seva qualitat o, perquè simplement ens diferencien de la resta. Torredembarra és privilegiada en aquest aspecte; una costa, que no em cansaré de definir com el tresor més gran que tenim: la platja, el roquer i totes les activitats que se’n desprenen directament: el turisme, la navegació, el port, el club marítim, els esports de platja, el passeig marítim... però la costa és evident, fàcil. On més fa vida la gent de Torredembarra? Al nucli antic anant de botigues, a la zona esportiva a practicar esport, a bars i terrasses... Hem de vetllar pels nostres racons i potenciar-los, fer èmfasi en aquells espais que ens atorguen caràcter i que ens diferencien de la resta de municipis costers. Envejo el centre urbà, turístic i comercial de Penyíscola o de Taormina (Sicília) pels seus racons, i que en definitiva, són fruit d’una voluntat de rehabilitar espais ja consolidats per fer-los protagonistes.

Independentment del sòl urbà de nou creixement, hi ha racons a Torredembarra que necessiten la voluntat de ser potenciats, atesos, reinterpretats o rehabilitats perquè volem que siguin els protagonistes del nostre municipi.

Racons del passat.
La ingenuïtat no pot fer-nos oblidar els racons que han format part de la història de Torredembarra, que li van atorgar significat i ara no hi són. La bolera del barri marítim, a l’aire lliure i amb pista de ball on es col·locaven els bitlles manualment, el cinema urbà de Ferran de Querol amb seients de fusta, on actualment hi ha un supermercat o el cinema-teatre del carrer de Santa Rosalia amb el seu bar l’Auca. També els diferents clubs o zones esportives Polisport i La Masia amb pistes de tennis, minigolf, ping-pong...
Són racons oblidats, que no es van preservar i que el creixement, urbà i constructiu, va fer desaparèixer.

Créixer en quantitat és necessari però també en qualitat i amb identitat. La qualitat i la identitat han de ser el motor per “replantejar” el territori i potenciar-lo. Replantejar, tornar a començar, reinterpretar, tornar a qüestionar-nos els nostres dèficits i tornar a posar a prova les nostres virtuts.
Replantejaments a gran escala, de tot el municipi, com el de Haussmann a París (s. XIX) amb l’obertura de l’avinguda de la Grande Armée introduïda com a mesura higiènica, urbana i paisatgista; o potenciacions puntuals de racons del present per continuar gaudint d’ambients que nosé com definir-los; una barreja de bar restaurant musical amb terrassa, piscina i quartets musicals de mitja tarda, o discopub i concerts de nit on s’han organitzat torneigs d’escacs, entregues de premis, relats literaris i fins i tot cerimònies. Nous camins per replantejar el municipi i conservar el nostres racons que ens atorguen identitat per no ser un municipi coster immers en la estandardització.

Sopa de cabra_camins
Camins que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles

Camins que ja són nous

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" a l'Agost de 2009

Zones verdes? Inspiració d’artistes.

EL JARDÍN
Lejos de tu jardín quema la tarde

inciensos de oro en purpurinas llamas,

tras el bosque de cobre y de ceniza.

En tu jardín hay dalias.

¡Malhaya tu jardín! … Hoy me parece

la obra de un peluquero,

con esa pobre palmerilla enana,

y ese cuadro de mirtos recortados…,

y el naranjito en su tonel… El agua

de la fuente de piedra

no cesa de reír sobre la concha blanca.

Antonio Machado

LA TEORIA
Els espais lliures (segons la llei d’urbanisme i la normativa municipal) són els parcs, els jardins i les zones verdes en sòl urbà o urbanitzable amb un ús fonamental de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural).

El sentit comú ens porta a no contemplar únicament els espais verds de parcs i jardins; hi ha altres sistemes com el d’equipaments o el costaner que són complementaris i les seves morfologies permeten que tinguin el mateix ús de descans i esbarjo (recreatiu, esportiu i socio-cultural). Així doncs, el municipi no ha de ser un estudi per separat dels diferents sistemes, sinó que la combinació de tots ells ens doni un equilibri resultant que ens permeti tenir les mateixes qualitats. Unes qualitats resultants que són necessàries: espais naturals amb vegetació perquè el municipi “respiri” i es depuri, espais per poder practicar l’esport bé sigui a l’aire lliure o sota cobert, espais recreatius i lúdics que igualment puguin ser a l’aire lliure o sota cobert. En resum, combinacions “modernes” que permetin entendre una zona esportiva com un espai verd i públic, obert al municipi, adequat per la pràctica de l’esport, capaç d’albergar concerts-fires-congressos i apte per ser un pulmó verd de la ciutat. Igualment entendre la costa-platja (magnífica com la de Torredembarra) amb les mateixes funcions esportives, lúdiques i naturals; i finalment, entendre un gran espai verd, desenvolupat i tractat (com els que no tenim), apte per la pràctica de l’esport, d’activitats i evidentment com espai natural.

Un gran dèficit de Torredembarra, els espais verds, que queda atenuat lleugerament per la presència de la costa-platja. La zona esportiva no és atenuant, està oberta socialment però tancada urbanament.

EL PRESENT DE TORREDEMBARRA
Actualment Torredembarra disposa de diferents espais de zones verdes. En general, estan situats aleatòriament (sense cap nexe comú), es poden considerar reductes (petits i tancats en ells mateixos) i la majoria no estan desenvolupats ni tractats. Es troben repartits puntualment als Munts, a Sant Jordi, a Babilònia, a Clarà, a les Ànfores i a Marítima Residencial; al Centre de la Vila i a Baix a Mar són gairebé inexistents. Els de dimensions més notables no estan en àrees de centralitat ni estan desenvolupats: el de la Sinieta (al sud de Clarà), el de la Sínia de Cabeces (al nord de Babilònia) i el del Clos de Baix-Dalt més la Sínia del Romà (a l’entrada de Torredembarra des d’Altafulla). Un cas singular és la zona dels Aiguamolls-Muntanyans que transcorre des del pont de Clarà fins al límit est de Torredembarra amb Creixell i catalogat com a PEIN (pla d’espais d’interès natural). És un cas particular perquè la seva naturalesa respon a un ordre molt superior de fauna i flora; a part d’això la zona està desenvolupada i tractada però urbanament tancada al municipi degut al seu límit radical, el traçat ferroviari.

A moltes poblacions, la normativa municipal, defineix una zona anomenada ciutat jardí. A Torredembarra respon a la zona 6. Les característiques d’aquesta zona defineixen un tipus de teixit d’habitatges unifamiliars que depenent de les subzones poden ser aïllats, aparellats o en filera i amb unes densitats de: 1 habitatge cada 300 m²; 1 hab / 250m² i 1 hab / 200 m². La seva morfologia acaba conformant zones residencials de baixa densitat i traçats viaris amb gran capacitat per aparcament de vehicles. Majoritàriament els solars estan tancats i les zones verdes es limiten als jardins interiors de les parcel·les particulars.

CIUTAT JARDÍ EN ESSÈNCIA
Al 1898 Ebernezer Howard estableix la filosofia de la ciutat jardí sobre tres grans bases. 1- el sòl és propietat de tota la ciutat. 2- creixement limitat de la ciutat i de la població. 3- equilibri entre ciutat i camp. S’exemplifica en les ciutats de Letchworth (a prop de Londres) de R. Unwin i B. Parker al 1899 i la ciutat de Radburn (EUA) de C.Stein i H.Wright al 1928. En general és una filosofia que macla el camp i la ciutat generant uns jardins comunitaris (no privats) oberts i diferenciats del traçat viari i amb una sensibilitat i composició urbana més pintoresca donant preferència als carrers en corba i a la uniformitat de façanes per aconseguir vistes assimètriques i canviants. Els esquemes globals contemplen una densitat de 30 habitatges per hectàrea amb els parcs públics i els equipaments i, a l’extrem oposat, amb els terrenys de conreu, les fàbriques i les infraestructures ferroviàries i viàries.
TRADICIONS I MODELS DE PARCS I JARDINS
Tradició francesa. El jardí francès està projectat seguint els criteris de composició clàssics: geometria extrema, ordenació, racionalització, eixos de simetria… És la vegetació la que marca el recorregut i combina llacs d’aigua, fonts i escultures. Un dels exemples més emblemàtics són els jardins del Palau de Versalles.
Tradició anglesa. El jardí anglès representa paratges naturals, pintorescs i romàntics. La vegetació adopta formes molt més irregulars i espontànies. Apareixen diferents evocacions romàntiques: estancs amb ponts, estàtues, pavellons, templets…

UN CAS PARTICULAR
El Central Park de Nova York és una variació del jardí anglès i continua amb la idea de maclar camp i ciutat (un retall de camp introduït literalment al mig de la ciutat) amb unes dimensions de 800 metres per 4000 metres amb un total de 320 hectàrees orientat nord-sud entre la 5a i la 8a avinguda. Projectat per Olmsted i Vaux guanyadors del cocncurs al 1858. Està especialitzat en els recorreguts: el trànsit de vehicles que el travessa perpendicularment (est-oest) va soterrat; els carruatges transcorren per recorreguts perimetrals a part de les pistes d’equitació i independents dels recorreguts peatonals.

Quin és el jardí on s’inspiren els artistes de Torredembarra?

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al Novembre de 2008

Silenci i skyline

“Mai trenquis el silenci si no és per millorar-lo” Ludwig Van Beethoven.

El silenci és necessari per poder reconèixer les petites i grans melodies naturals; és gairebé un punt de partida, un origen que hem abandonat fa temps, l’hem transgredit, no l’hem tingut mai en compte i ara el valorem com un tresor: des de que habitem gairebé totes les nostres accions/activitats comporten “soroll” i ara, com a molt, donant resposta a la contaminació acústica ens conformem limitant el soroll que emetem. El silenci absolut és la virginitat plena que inevitablement violem cada dia.

“Escolta, seràs savi. El començament de la saviesa és el silenci” Pitágoras

L’arquitectura pot ser el soroll més estrident: la mala gestió del territori, el consum excessiu de sòl urbà i la insostenibilitat d’una balança que cada vegada atorga més protagonisme a l’edificació vers el medi. Ara el soroll ja és continu.

L’arquitectura pot ser silenci; no un silenci absolut, ja que hi ha un soroll de fons continu, però sí un parèntesi, un petit desert enmig d’un gran oasi o una persona callada inmersa en una gran discusió… un silenci relatiu, el silenci que desprèn un edifici enmig d’una caòtica ciutat. Quina ciutat no és caòtica?
L’arquitecte Ramon Sanàbria defineix un dels seus edificis, projectat junt amb Ramon Artigues i Lluís Comeron, el Centre Cultural de Leioa (Biscaia), com un silenci enmig d’un emplaçament massa compromès per l’arquitectura annexa. Un altre “gran” silenci de reconeixement mundial és el pavelló alemany per la Expo Universal de 1929 de Mies Van der Rohe a Barcelona.

Un edifici o una obra, és un silenci per la sobrietat de les seves façanes, la neutralitat de les seves tonalitats, la integració paisatgística o per una volumetria continguda. No és sinònim d’arquitectura modesta ni tampoc rigurosa, és una arquitectura que ens seduirà a continuar observant-la perquè a primera vista no veurem res. El silenci en un edifici és una voluntat i com a tal, si es vol, s’ha d’exercitar per aconseguir un bon resultat. Hi ha una gran diferència entre un edifici silenciós i un edifici inexpresiu.

“El silenci fa que fins els necis semblin savis” El juego del ángel de Carlos Ruiz Zafón.

La importància del silenci recau en ell pròpiament i també en la possibilitat de reconèixer una melodia per lleugera que sigui; L’arquitectura quotidiana s’assenta damunt del territori de Torredembarra generant un conjunt edificatori molt estàndard, bastant homogeni i sense grans peculiaritats. A Torredembarra no tenim melodies i el soroll de fons és bastant alt. La poca presència d’edificis emblemàtics està eclipsada per una arquitectura massa genèrica.

Un exemple molt visual és el “skyline” que dibuixa la silueta d’una ciutat amb el cel. Pot semblar ridícul parlar del skyline de Torredembarra quan tothom tenim al cap el skyline de Nova York al capvespre, a contrallum quan el contrast ciutat-cel és més acusat.

El skyline de Torredembarra s’aconsegueix mirant des de mar endins (com la foto de l’Eloi Hurtado que hi ha al Patronat de Turisme o al Jordi Borràs, sinó fos per l’exagerada fuga): en primer terme trobem tota la façana marítima des del port fins al club marítim conformada majoritàriament d’apartaments d’entre 10 i 21 metres d’alçada! En segon terme, les poques siluetes que despunten corresponen a un parell de blocs de pisos del centre, dels anys 60-70, amb alçades al voltant dels 30 metres i amb una mica de sort associem una torre punxeguda al campanar de l’església de Sant Pere.

En definitiva, una imatge molt uniforme d’entre 10 i 20 metres d’edificació continuada, amb un parell de traces verticals que a més no són icones de la ciutat sinó errades urbanístiques.

Barcelona sí que pensa en el seu skyline i incorpora referents visuals en la seva ciutat: l’estàtua de Colon, les torres Mapfre - Hotel Arts, la Sagrada Família, la torre Agbar, la torre de comunicacions de Collserola, el Sagrat Cor del Tibidabo... S’ha arribat a comparar amb la disposició dels 11 personatges del quadre de “Las Meninas” de Velázquez; la relació entre les figures i l’espai que les alberga.

Rafael Moneo a Donostia (San Sebastián) va projectar l’auditori i palau de congressos Kursaal (conegut com els cubs de Moneo) a primera línia de mar; un referent visual i cultural arreu. Polèmic per la gent que no l’entén però en definitiva s’alça uns 20 metres.

Torredembarra es pensa, es projecta i creix en planta; alguna vegada hem pensat o hem projectat en alçat? Torredembarra pot tenir alguns edificis-construccions que assumeixin un paper protagonista, que donin la benvinguda al poble i siguin un referent visual? Torredembarra pot tenir melodies a part de soroll?

“És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules” William Shakespeare.

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" a l'octubre de 2008

Cada vez más tú y cada vez más yo sin rastro de nosotros

Amor se llama el juego
Hace demasiados meses
que mis payasadas no provocan tus
ganas de reír.

No es que ya no me intereses,
pero el tiempo de los besos y el sudor,
es la hora de dormir. …/…

El agua apaga el fuego
y al ardor los años,
amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a hacerse daño.

Y cada vez peor
y cada vez más rotos
y cada vez más tú
y cada vez más yo
sin rastro de nosotros.

Joaquín Sabina.

Discussió, malentès, baralla, divorci… fa temps que entre Torredembarra interior-poble i Torredembarra mar no hi ha “feeling urbà” ni simbiosi ni entesa. No sabria com definir-ho millor: ”cada vez más tú y cada vez más yo sin rastro de nosotros”.

EL PROBLEMA.
Els dos nuclis han anat creixent amb independència: el Poble entorn al centre històric i Baix a Mar al llarg de la costa. Estan separats per la marca hispànica de Torredembarra (traçat ferroviari i antiga N-340) i de difícil conjuntura per la manca de recorreguts i traçats perpendiculars a la costa.
Aquesta desavinença crea diferències entre les dues parts; un desequilibri: la Torredembarra interior acull la major part dels residents permanents, mentre que la Torredembarra mar és majoritàriament de segona residència, fet que desplaça gairebé tot el comerç-serveis-equipaments a l’interior. La presència de la platja, a més, desbanca, alhora de xifrar, els preus dels pisos de la zona mar, considerablement superiors als del poble tot i assumir la supeditació al vehicle privat a l’hora de desplaçar-se.
Hi ha molts municipis inmersos en disjuncions similars on alguna infraestructura de certa entitat divideix el municipi com, per exemple, les poblacions de la costa catalana entre Salou i Barcelona que estan dividides per la via fèrria, o com els diversos municpis de la corona metropolitana que estan interromputs pel traçat d’autopistes radials que convergeixen a Barcelona.

LA SOLUCIÓ.
La revista Estructura (construcció i promoció) núm.7 juliol i agost 2008 redacta una entrevista a Xavier Tarrés, tinent d’alcalde de Territori de l’Ajuntament de Tarragona, d’on s’extreu: “Quitar la vía férrea del litoral implicará que Tarragona podrá acabar de crecer y llegar al mar”, “Así daremos continuidad a la trama urbana, que es el principio de todo concepto urbanístico”. Són respostes a problemàtiques similars de les nostres ciutats veïnes; Tarragona ha optat per desplaçar el traçat ferroviari en comptes de soterrar-lo com es preveia inicialment. En tot cas s’afronta el problema.

És evident que soterrar el traçat ferroviari de Torredembarra o desplaçar-lo més a l’interior seria una molt bona solució urbana als desequilibris socioeconòmics que es generen i de ben segur que tots els ajuntaments al llarg de la seva història han lluitat en aquesta direcció.
Deixant de banda aquestes opcions que semblen massa complexes/bones per Torredembarra hi ha altres intervencions urbanístiques on s’intenta “conviure” amb el problema; són intervencions puntuals que no resolen el problema en la seva totalitat però sí en la seva globalitat.

Actualment ja tenim solucions puntuals per creuar la “barrera urbana” (traçat ferroviari i l’antiga N-340): ponts elevats no aptes per a patidors de vertigen i passos soterrats a prova de valents i altament innundables i degut a la seva mínima expressió no resolen la globalitat del problema. Hem d’entendre que la ciutat a peu pla és la cota 0 i un pas elevat és una excepció on la ciutat és la cota +4 i conseqüentment un pas soterrat és una altre excepció de la ciutat en la cota -4. Aquestes excepcions poden ser una continuïtat o una interrupció. A Torredembarra són interrupcions. Una continuïtat i per tant, una solució podria ser que tota la ciutat en la trobada amb la “barrera urbana” estigués a la cota +4 o a la cota -4 (ja que el traçat ferroviari i l’antiga N-340 transcorren per la cota 0). Hauria d’haver una transició tranquila entre la Torredembarra interior (cota 0), el pas de la barrera urbana (cota +4 o -4) i la Torredembarra mar.

La continuïtat més notable per excel·lència de les ciutats quan es planifica el territori és la dels eixamples. Ildefons Cerdà projecta cap al 1850 l’eixample de Barcelona d’uns 7’5 km² generant una trama urbana contínua. Un exemple de continuïtat urbana puntual i que resol globalment l’àmbit territorial és la projectada per Albert Viaplana a la nova zona residencial de l’Hospitalet de Llobregat amb la Plaça Europa de la Meridiana (Barcelona).

Un símil molt intuïtiu i gràfic són els ponts que creuen un riu (barrera urbana). Un pont pot ser un passadís o pot ser un lloc d’estar. Un dels exemples més clars de ponts que a part de creuar el riu, generen ciutat i la gent els acull com una prolongació del carrer-comerç-serveis i en gaudeix i s’hi passeja és el Rialto de Venècia.

Pont Rialto a Venècia. Visual exterior i visual interior.

Els “Rialtos” de Torredembarra.

Torredembarra sap quin problema té, així doncs, quina és la solució?

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" a l'Agost de 2008

Quina és l’aposta de Torredembarra?

Des de l’origen històric-urbà (segle XI) fins a l’actualitat Torredembarra ha anat creixent i consolidant-se! Terme que evidencia una responsabilitat enorme: el mal urbanisme ha solidificat i és sofert per tots.
Després de descriure la morfologia física del municipi, és necessari comprendre la “morfologia funcional”, totes aquelles interdependències que generen els diferents protagonistes urbans de Torredembarra.

Simplement esperava a veure què succeïa. Algunes coses necessiten el seu temps, i temps era l’únic que Momo tenia de sobres. –Michael Ende.
Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat. Ets responsable de la teva rosa. –Sóc responsable de la meva rosa… -repetí el petit príncep. –Antoine de Saint-Exupéry. EN CLAU DE PRESENT.
Torredembarra té un protagonista predominant: la platja. Vorejada en gran part pel passeig marítim que connecta el port amb… …res. L’altre gran protagonista urbà és el nucli històric, transitat per vehicles, amb manca de comerç i amb infraestructures molt limitades: paviments diversos i irregulars, falta d’enllumenat i falta de permeabilitat peatonal. Aquests dos grans protagonistes no tenen cap tipus de connexió, perdó, els connecten una sèrie de rocambolescs ponts i passos soterrats que fan que gran part de gent del Centre, Babilònia i Sant Jordi que ha d’anar a la platja amb canalla o lleugerament carregats es desplaci en cotxe o en el millor dels casos, en transport públic. Com a conseqüència hi ha un increment de vehicles molt per damunt de l’escassa oferta d’aparcament. Igualment succeeix amb els residents dels Munts o Baix a Mar amb el comerç. També hi ha una sèrie d’equipaments/serveis dispersos pel municipi, inconnexos, urbanament mal resolts amb l’entorn immediat i l’extraradi, que deambulen sense un esquema global que els contempli en conjunt. Són “entes” somnàmbuls: l’estació de ferrocarril, l’hípica, el club marítim, el cementiri, la zona esportiva de clarà, la zona esportiva de la UDT…

Al Diari de Tarragona (1 de Juny): “La ciudad inglesa de Nottingham apuesta fuerte por la cultura para atraer viajeros. Nottingham, capital de los East Midlands (región del centro-este de Inglaterra), se ha propuesto ir más allá de la explotación del mítico forajido con la construcción de dos modernos centros que pretenden poner a la ciudad en el mapa del arte internacional.” Una ciutat amb objectius i una línia d’actuació. Quin és l’objectiu de Torredembarra? Per a què aposta Torredembarra?

EXPECTATIVES EN CLAU DE FUTUR.
Un poble connectat. La platja i el passeig marítim garantitzen una comunicació al llarg de la costa del municipi que juntament amb una possible futura rambla (en l’actual traçat de la N-340) formarien una bona circulació (peatonal) en franges paral·leles a la costa. L’assignatura pendent i la més important, però, són els recorreguts perpendiculars a la costa; els que garantirien una bona comunicació del centre amb la platja i viceversa. I parlo de recorreguts aptes per dropos, el camí més curt entre dos punts és la línia recta, res d’escalar un pont on gairebé no es creuen dues persones i que només s’usa per resignació al ser l’únic recurs existent. No és d’estranyar que de tant en tant es malmetin tanques protectores de la via de tren per habilitar falsos passos a nivell. No puc deixar de pensar en Tarragona, la Rambla Nova, un eix peatonal que creua el municipi en línia recta, a peu pla i afavorit pel comerç; és l’espai social més important de la ciutat. Imagineu, a Torredembarra, un passeig-rambla peatonal des del centre històric fins al passeig marítim (la platja), en línia recta, ample i tranquil, amb vegetació i comerç i amb perspectives visuals que es perden en el mar…

Els cascs antics es caracteritzen per estar en una posició cèntrica (en relació a tot el municipi) tenir carrers estrets i pocs garatges a l’interior de les cases; un conjunt de circumstàncies que en molts municipis comporta la seva peatonalització i restricció de trànsit al seu interior. Aquesta eina urbanística no és tan evident com sembla. Si tot el centre històric és peatonal i està en una posició central pot esdevenir un distribuidor de tot el municipi (un lloc de pas per anar d’un costat a un altre). Si hi ha escoles, instituts, zones esportives… a prop i comunicades peatonalment amb el centre, els habitants (sobretot els més petits) poden anar d’un a l’altre i fins a casa seva sense creuar-se amb un cotxe. Hi ha barris, pobles i ciutats modernes que contemplen la incompatibilitat entre els recorreguts peatonals i els rodats com a base del seu creixement, com podria ser el cas del parc central de Sant Cugat del Vallès, el barri de Barbican a Londres i Sea Side a Florida (EUA).

Imatges de Barbican (Londres). Trànsit peatonal i trànsit rodat.

En definitiva, connectar peatonalment el municipi, a través d’una malla d’eixos paral·lels a la costa i sobretot perpendiculars a la costa per afavorir la relació física i simbiòtica intramunicipal, apropar la platja al centre i el comerç a la platja. Que aquests eixos peatonals enllacessin amb el centre històric peatonal i amb tots els equipaments que ara estan dispersos pel territori i que permetessin l’accés a la major part dels habitatges. Que un nen pogués sortir del col·legi i anar caminant a casa seva o a una activitat extraescolar, sol o acompanyat, sense creuar-se amb un vehicle, sense que a les hores punta fos necessari un grup d’agents urbans per controlar els passos de vianants i sense que un grup de cotxes haguessin d’esperar en doble o triple fila. Aquest paràgraf podrien signar-lo el Petit Príncep o Momo, que sota un idealisme innocent sabrien escoltar què diu i què demana Torredembarra.
És una paradoxa, però a les grans ciutats (com Barcelona) la gent camina més i utilitza menys el vehicle que als pobles. És il·lús despreciar el “cotxe”; però sí podem projectar el nostre municipi fent prevaler els peatons, al·ludint als models de Ciutat Jardí de Howard al 1899 en la ciutat de Letchworth (a prop de Londres) i de Radburn 1928 (EUA). Tenir un creixement conjuntural amb els municipis contigus; urbanísticament despreciar Altafulla és un error i els dos municipis hi sortim perjudicats. Hi ha equipaments/serveis/infraestructures que ho requereixen per la seva rendibilitat. Entre els dos municipis es pot crear una oferta que polaritzi tot un entorn entre Tarragona i Coma-Ruga.

Quin és l’objectiu?

PUBLICAT AL DIARI LOCAL DE PREMSA "Diari de la Torre" al juny de 2008